Una lliçó de vida

24 Setembre 2010 § Deixa un comentari

Sovint, tendim a idolatrar persones llunyanes (temporalment o física) que fan ‘grans gestes’, algunes de les quals surten fins i tot als llibres d’història. Intentant trencar amb això, aquelles persones que no escrivim la història perquè sempre en som perdedores, treballem per recuperar la lluita i la dignitat d’aquelles persones que també tingueren vides que considerem exemplars i les alcem fins tant amunt com podem. Però encara massa sovint ens oblidem i no fem cas d’aquelles persones que representen veritables exemples de tenacitat, de superació de les dificultats i els entrebancs i acaben esdevenint heroïnes anònimes de qui admirar-ne la seva fortalesa.

 

Foto: Arnau Güell

 

Una d’aquestes persones, i que recentment hem pogut conèixer, és la Yenny. La Yenny és una caraquenya d’una quarantena d’anys que en fa 18 que va mudar-se de la capital veneçolana cap al petit poble de San Diego, a l’estat de Carabobo. Aleshores, ho feu moguda per amor, cap al seu marit, el mateix motiu pel qual deixà els estudis de medicina que sempre havia volgut fer. A San Diego, el seu marit podia tirar endavant el seu negoci relacionat amb la construcció.

La Yenny començà altre cop els estudis de medicina, però va arribar el primer embaràs, i ho va haver de deixar. Al de poc arribà el segon, i anys després, el tercer. Ara té 3 filles de 18, 15 i 10 anys. Mentre tot això succeïa, el negoci del marit, on ella també hi va acabar treballant, anava vent en popa.

Però el que no anava tant bé era la seva relació. El seu marit enfollia al mateix temps que s’enriquien econòmicament, i cada cop es tornava més violent. De fet, el maltractament a què sotmetia la seva dona arribava fins i tot al punt de l’agressió física. Després d’uns temps molt difícils, la Jenny aconseguí el divorci.

Passaven els temps i la Yenny mirava de tornar a estudiar, però l’home la pressionava per recuperar-la i, a la pràctica, li impedia de fer la seva vida normal. Al final, pressionada també per la voluntat de donar una vida ‘normal’ a les filles, la Jenny va acceptar el retorn del marit.

La situació, però, seguia igual. De fet, que el seu marit fos un “hiperescuàlid” i la Revolució bolivariana anés triomfant poc a poc, tampoc ajudava molt. Finalment, un 15 de desembre de 2008, el seu marit es disparà un tret al cap.

Ara, la Yenny viu sola amb les seves tres filles, sense pensió ni res. Però és ara, també, quan gràcies a la Missió Barrio Adentro pot estudiar medicina i és a falta de 2 anys per acabar la carrera. I té clar que vol especialitzar-se en cirurgia: “Al ritme que vaig, quan acabi l’especialitat, tothom voldrà que l’atengui jo perquè seré més gran que la majoria de llicenciats i es pensaran que tinc més experiència. O això, o em jubilen tot d’una!”.

I ho diu amb un somriure a la cara i aquesta mirada tendra que, un cop contemplada, un ja no pot oblidar. Com tampoc, el càlid afecte que transmet en les salutacions i els comiats, més encara en una societat especialment freda en aquests intercanvi. Ella, aprofitant l’únic petó que ens donem a la galta (a diferència dels dos a què estem naltros acostumats/es), allarga el braç dret i aprofita per fer-te una apretadeta amb la mà a l’esquena, mentre la deixa després lliscar pel teu braç esquerre. Tota una mostra d’amor, fins i tot a qui fa tot just una setmana que coneix.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Una lliçó de vida at a destemps.

meta

%d bloggers like this: