Un laboratori enmig del mar

31 Octubre 2008 § Deixa un comentari

 

Foto pròpia

 

Sardenya gaudeix d’una ubicació paradisíaca, al bell mig del mediterrani. Aquesta situació, però, facilita també un aïllament ideal per convertir-se en banc de proves de la repressió i l’opressió nacional. Realment, una colònia europea en ple segle XXI.

Viure en sard sense parlar-lo

És difícil viure una condició nacional específica sense parlar-ne la llengua, però a Sardenya (Sardigna) es dóna aquest fet. La població de l’illa pateix unes condicions concretes, molt diferents de la resta de l’Estat italià al que està sotmesa, que són tal pel fet de ser sards i sardes; malgrat això, la consciència nacional és molt difusa. Seria erroni si diguéssim que és inexistent, perquè hi és, malgrat que sovint sembla més folklòrica que no pas de construcció nacional. Una cosa semblant al que ens podríem trobar a la Catalunya Nord, per exemple, on la vindicació de la ‘sardinitat’ no va unida a una lluita política ad hoc, sinó més aviat com a reclam turístic, tant extern com dins del propi Estat italià. Per contra, la llengua sarda costa molt de sentir-la, i ja no diguem de veure-la. Inexistent a l’oficialitat, malgrat que hi hagi lleis que promulguin que l’administració ha de crear escoles en línia sarda. Tot és paper mullat. Per sentir parlar sard, ni tant sols és garantia estar en contacte amb militants independentistes; sovint ni ells/es el parlen.

Augment de l’independentisme

A Sardenya, dins l’àmbit polític que es reclama com a nacionalista o independentista trobem diferents organitzacions. La més vella és Sardigna Natzione (SN), una organització que centra la seva línia política quasi exclusivament en l’aspecte nacional. Indipendentzia Repubrica de Sardigna (IRS) és la més recent, creada fa 4 anys. Malgrat tenir un discurs social més proper a la classe treballadora, no deixen de ser força ambigus en aquest sentit, i agrupen a sectors socials de tot tipus, des de treballadors fins a cristians, petits empresaris, etc. Dins d’aquest àmbit podríem trobar també el Partidu Sardu d’Azione (PSd’Az), que es reclama independentista malgrat que la seva pràctica política estigui dins de l’àmbit de l’autonomisme, com ho va reflectir l’any passat la seva campanya en defensa de la reforma de l’Estatut de la Regió Autònoma de la Sardenya (RAS).

Finalment, trobem l’organització que més s’apropa a les organitzacions polítiques de l’Esquerra Independentista a casa nostra; de fet, les seves anàlisis són coincidents en l’enfocament de la lluita de classes, i com a organització marxista-leninista que es reclamen, consideren indestriable la lluita per l’alliberament nacional i social. A Manca pro s’Indipendentzia (aMpI – l’esquerra per la independència) pren per lema Sotzialismu – Indipendentzia, entenent que és la culminació de la lluita de classes organitzada a nivell nacional sard l’única capaç d’assolir ambdós objectius, que van indestriablement units. Va néixer l’any 2002, resultat de la unió de diversos col·lectius, i es constitueix com una organització oberta, de l’Esquerra Independentista sarda, que vol incorporar tota aquella gent que lluiti per la Independència i el Socialisme a Sardenya. En aquest sentit, la voluntat és d’organització de masses, actualment, per anar construint, en un futur, el Partit revolucionari.

Val a dir que des de fa 5 anys, l’independentisme sard ha anat en augment, i gran part de la responsabilitat la té aMpI. La seva és una feina de carrer, de lluita de base, i de moment, refusen participar a les eleccions. I això que l’any passat, IRS va aconseguir un diputat provincial a Sassari (Tàttari, en sard), un dels feus d’aMpI. Sense fer massa especulacions, és fàcilment atribuïble gran mèrit d’aquest diputat a la feina de carrer d’aMpI.

Operació Arcàdia

Tot i fundar-se el 2002, i fer un primer congrés fundacional que podríem anomenar “congrés 0”, el 1r Congrés d’aMpI va tenir lloc l’abril de 2006. Allà van definir les seves tesis polítiques i línies d’actuació. Només 3 mesos després, l’11 de juliol, una dotzena llarga de militants d’aMpI eren detinguts i empresonats en el marc de l’Operació Arcàdia, una onada repressiva emmarcada en la “lluita antiterrorista” de l’Estat italià. Als militants se’ls va imputar totes les accions (algunes amb artefactes explosius) que van tenir lloc a Sardenya des del 2002 fins al 2005; en total, entre 70 i 80 accions. Aquesta operació va posar al descobert que el seguiment es venia fent des de l’any 2000.

Els militants independentistes van haver d’estar 45 dies a la presó i 10 mesos d’arrest domiciliari. Però si per una cosa va servir, va ser per donar a conèixer aMpI. El dia 10 de juliol de 2006, l’organització independentista era ben poc coneguda. El dia 12 de juliol, aMpI va entrar a totes les cases sardes. L’organització va rebre molta solidaritat, tant de partits polítics com de personalitats. No s’ho esperaven pas. El 5 d’agost, una manifestació a Nuoro (Nùgoro, al centre de l’illa) acollia més de 1000 persones.

Lluita política

Un cop els militants van ser fora de la presó, aMpI va veure que calia fer feina més política i no parlar només de repressió. Un dels esculls que s’han trobat és un trencament generacional que, a part d’assemblar-se al català, inclou una altra variant: la territorial. Així, històricament el moviment independentista havia estat fort als pobles, i era cosa de ‘gent gran’. Amb aMpI, el moviment s’ha rejovenit (fet i fet, d’IRS i d’aMpI, el 80% de la gent no supera els 35 anys), i ha començat a arrelar a les ciutats. De fet, els nuclis forts d’aMpI són Cagliari (la capital, al sud de l’illa), Sassari i Nuoro.

En aquest context, aMpI, que va realitzar el seu segon congrés el mes de juliol passat, vol centrar la seva feina, sobretot, en la construcció nacional. Apunten aquesta feina en els aspectes lingüístic, cultural i històric, condicions bàsiques per crear consciència nacional. Assenyalen que aquest és un problema molt fort a Sardenya, ja que l’anorreament col·lectiu és brutal.

Pel que fa a les qüestions econòmiques, destaquen que Sardenya està governada per un grup molt petit de grups financers, i que la política institucional és per afavorir aquest grups. Alhora, aquests poders político-econòmics no paren de repetir que Sardenya, sense Itàlia, no podria viure, oposant-se frontalment a la independència de l’illa que, de fet, afectaria negativament els seus negocis empresarials.

Finalment, hi ha dos fronts de lluita més que des d’aMpI es consideren importantíssims, i tots dos tenen a veure amb la qüestió repressiva. D’una banda, l’ocupació militar: a Sardenya hi ha el 60% de tot el territori militar italià, unes 24.000 hectàrees ocupades per l’exèrcit italià. De l’altra, la repressió, una repressió que no és només política (són diversos els casos de micròfons descoberts en cotxes i cases de militants d’aMpI), sinó també social: a l’illa de Sardenya, per una població d’1’5 milions d’habitats, hi ha 13 presons. Xifres que parlen per sí soles i que fan esgarrifar, i que justifiquen que des d’aMpI es consideri l’illa com un laboratori repressiu.

L’exemple més clar és a Quirra, un població que té el trist honor d’acollir, a la seva base militar, el polígon de tir més gran d’Europa. Allí s’hi proven el 80% de les activitats de les multinacionals armamentístiques. Les conseqüències, entre d’altres: en una població de 150 habitants, en l’últim any hi ha hagut 16 naixements amb malformacions, mentre als voltants augmenten el nombre de càncers i malalties. Fet i fet, la destrucció del territori també està en el punt de mira d’aMpI: la línia ferroviària ha desboscat Sardenya, mentre el canvi climàtic està provocant la desertificació del sòl.

Construint des de la base

El proper mes de novembre serà legalitzat el Sindacadu de sa Natzione Sarda, que de fet ja funciona des de principis d’aquest 2008. Aquest sindicat, que integra gent de diferents organitzacions independentistes, neix amb la voluntat de parlar en sard, tant en termes econòmics com de construcció. I és que el govern de la RAS paga el 60% dels salaris dels treballadors per evitar les deslocalitzacions, en el que no deixa de ser un espoli i un robatori a la llum del dia, realitzat per les institucions en favor dels grups político-econòmics que controlen l’illa. El gruix d’aquest sindicat el formen treballadors de banca, que són els primers en criticar l’especulació, la destrucció del territori i l’explotació dels i les treballadores.

A nivell antirepressiu funcionen dos comitès. A Sassari, el Comitate Populare 11 luglio, arran de l’operació Arcàdia. A Nuoro, el Comitate contro la repressione s’encarrega d’aquesta feina.

Colònia econòmica i diàspora

El turisme massiu obliga la gent a ser serfs, com denuncien des de l’EI sarda. Els salaris sards estan entre un 30-40% per sota de la mitjana europea. De fet, és paradigmàtica la situació si tenim en compte que la cinquena empresa que genera més ocupació a Sardenya és la Brigata Sassari, és a dir, el destacament militar italià d’ocupació a la segona població del país.

La dependència es fonamenta en una estructura socio-econòmica basada en el turisme, l’agricultura i la ramaderia. És a dir, un país sense gairebé sector secundari productiu, fet que converteix aquest país, de facto, en una colònia dependent de la metròpoli. Aquesta poca esperança de futur ha portat molta gent a emigrar. Les xifres parlen per sí mateixes: un país d’una població de milió i mig d’habitants, i 800.000 persones emigrades. Més de la meitat. Això fa que no sigui difícil trobar ‘circolo’ (una mena de casals sards) a New York, Beijing o Sydney, on n’hi ha dos. Des de l’EI sarda, això es considera un genocidi, ja que és una emigració forçada, la gent es veu obligada a marxar davant la falta d’oportunitats.

De fet, la manca d’oportunitats ja ve encarrilada des d’abans. Fa 10 anys que per llei es va aprovar la realització d’escoles sardes, però no s’han fet mai. A més, el nivell escolar és molt baix: la gent puja sense eines per trobar feina, una feina que, a més, no existeix.

Des d’aMpI es consideren vital 2 objectius respecte la diàspora: d’una banda, alimentar contactes amb la gent de fora per difondre el que està passant. De l’altra, crear les condicions per donar possibilitats a la gent de tornar. Per a l’Estat, aquesta situació és una deportació pacífica que busca destruir la consciència nacional del poble sard. Els efectes són visibles ja ara: ha baixat la natalitat i la gent emigra; això provoca un augment de la mitjana d’edat i una disminució de la població. A Nuoro, l’any 1980 hi havia 52.000 habitants; l’any 2008 n’hi ha 30.000.

A fora sos meres”

El proppassat 5 d’octubre va tenir lloc a Sardenya un referèndum per abolir una llei que protegia la costa de cert nivell de construcció urbanística. La proposta d’abolició venia promoguda per la “dreta”, que té la intenció de construir grans hotels i edificis a primera línia de costa. Des d’aMpI es demanava l’abstenció (de fet, quasi ni van fer campanya), ja que consideraven que es tractava d’uns baralles entres un sector i un altre de la burgesia, un joc al que les classes populars sardes no hi han d’entrar. A jutjar pel nombre de cartells de propaganda electoral que hi havia a Sassari, segona ciutat del país, no semblava que hi hagués molt interès. Al final, només el 20’4% de la població va anar a votar, fet que invalida el referèndum ja que es necessitava un mínim del 35’5% de participació perquè fos vàlida. L’únic lloc on la participació va ser més elevada va ser a Gallura, al nord-est de l’illa, prop de l’Estret de Bonifaci, on l’especulació és més forta, i també el “centre-dreta”.

Que fos vàlid, però, volia dir només que s’acceptaven els resultats, però no es complien, ja que els referèndums a Sardenya no són vinculants. Això fa que la majoria de la població no senti la menor necessitat d’anar a votar excepte en eleccions com les estatals, entre altres. Des d’aMpI consideren que són tripijocs entre burgesos, siguin sards o italians, d’aquí que vulguin “fora els patrons”.

Aquesta mateixa situació es va donar l’abril de l’any passat, durant el referèndum per la reforma de l’Estatut de la RAS. AMpI va advocar clarament per l’abstenció, ja que consideren que l’Estatut és una concessió de l’Estat, i acceptar-ho és acceptar que l’Estat té drets sobre Sardenya. Per a aMpI, l’únic dret que té l’Estat és el de marxar i deixar d’oprimir l’illa. “És lluitant i no votant que decidim” va ser el lema d’aquella campanya, els cartells de la qual encara es poden veure avui dia i semblaven talment de la campanya pel referèndum d’octubre. Al final, en el referèndum per la reforma de l’Estatut només va votar el 26% de la població, invalidant així la votació. Va servir, això sí, per veure les diferents estratègies en el si de les organitzacions que es reclamen independentistes.

El G-8 en el punt de mira

El juliol del 2009 tindrà lloc a Sardenya la Cimera del G-8. Des d’aMpI s’han marcat el repte amb dos objectius ben clar: d’una banda, que tothom tingui clar que el G-8 no té lloc a Itàlia, sinó a Sardenya, que hi està sotmesa com una colònia perquè és una nació sense Estat. De l’altra, i arrel precisament d’aquesta qüestió, volen que es parli de la situació de les nacions sense Estat. Depèn, en part, de les altres nacions sense Estat que això sigui possible, o que el G-8 passi per Sardenya consolidant la colonització militar, cultural i econòmica italiana d’aquesta preciosa illa del mediterrani, terra del gran militant comunista Gramsci.

[Publicat a la Fàbrica]

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Un laboratori enmig del mar at a destemps.

meta

%d bloggers like this: