Un exabrupte personal com a resposta política

11 Novembre 2007 § Deixa un comentari

La resposta del monarca espanyol al president Hugo Chávez evidencia el baix nivell polític i la funció econòmica i simbòlica de la monarquia a l’Estat espanyol.

És ja de sobres conegut “l’incident” entre el president espanyol Rodríguez Zapatero i el monarca borbó Juan Carlos, d’una banda, i el president de la Veneçuela bolivariana, Hugo Chávez, de l’altra. No és de destacar el fet en sí, sinó el que simbolitza. I és que darrere el discurs de Zapatero, defensant a Aznar fent gala d’un patriotisme espanyol recalcitrant, és la peça clau per entendre tot plegat.

Cal recordar, breument, el cop d’Estat de l’abril de 2002 a Veneçuela, impulsat per la patronal veneçolana i finançat i dirigit des dels Estats Units. Un cop d’Estat que va destituir al democràtic president Chávez per unes hores, situant al capdavant de l’executiu a l’empresari Pedro Carmona. A l’aleshores president espanyol José Ma. Aznar li van faltar temps i ganes per trucar al colpista i felicitar-lo, complint amb la seva vessant demòcrata altruista.

És aquest fet el que denunciava Chávez a la cimera iberoamericana, la complicitat d’Aznar i el seu partit polític, així com d’empresaris espanyols, amb les forces colpistes i pro-ianquis de Veneçuela, que no fan sinó intentar desestabilitzar el país per totes les vies que poden, movent-se en la il·legalitat: des de la més burda manipulació mediàtica, fins al cop d’estat, el tancament patronal de fàbriques, etc. Al cap i a la fi, els uneix, a tots, un mateix objectiu: treure el màxim benefici dels seus negocis, encara que això sigui a costa de la democràcia del país, de la salut i la vida de la classe treballadora i l’estudiantat, o encara que suposi l’espoli dels recursos del país en favor de les burgesies estrangeres, principalment dels Estats Units.

De fet, l’ordre (no sap fer més més) del monarca espanyol perquè Chávez callés no era perquè deixés parlar en aquell moment a Zapatero, que tant se li’n fot al rei, sinó perquè no digués allò que fa mal: que la burgesia espanyola té un paper clau en l’espoli humà i natural d’Amèrica Llatina, un paper que està perdent importància des que 500 anys comencessin el genocidi i que ara no es resigna a perdre, encara que sigui vessant sang pel camí. És el que se’n diu morir matant. Al rei li fan mal les veritats i tot allò que se li posi pel camí. Si és son germà qui li impedeix el tro, el mata. Si són els partits polítics que es pensen que això de la democràcia se’n va de mare, lidera un cop d’Estat. Si són lluitadores que fan perillar el seu Estat, n’empara les detencions, les tortures o fins i tot la mort. Si són altres lluitadores que denuncien el seu paper farsant i assassí de pobles i cultures, els denuncia. Si és un cap d’Estat (democràticament escollit, no com ell) qui l’assenyala com a imperialista, li etziba un crit i marxa, fruit de la seva nul·la capacitat i voluntat de diàleg i pensament.

I encara li toca a Zapatero, com a representat actual del conjunt de la burgesia espanyola, defensar al rei, a Aznar i al seu projecte del classe. PSOE i PP són les dues cares de la mateixa moneda, la de la burgesia que necessita com a intocable el marc de l’Estat espanyol com a marc simbòlic d’acumulació capitalista. Un marc que necessita, d’una banda, la sagrada unitat interior (eliminar els nacionalismes resistents), i de l’altra, la sagrada unitat exterior (el sub imperialisme que desenvolupen a Amèrica Llatina). Els dos partits espanyols podran discrepar en el paper que han de jugar respecte a Europa i als Estats Units, però tenen clar quin és el seu paper a l’Amèrica Llatina: l’espoli continu. Zapatero no defensa un “compatriota” per altruisme, sinó perquè aquest “compatriota” és algú amb qui comparteix interès econòmic i polític. És, de fet, ell mateix; mai sabrem com hagués reaccionat si hagués estat ell el president aquell 11 d’abril de 2002.

En un moment que Chávez està aconseguit cada cop més suport d’altres països del continent per desenvolupar polítiques econòmiques que permetin el desenvolupament d’aquests països i el desfer-se de l’opressió d’institucions com l’FMI o el BM, que el president veneçolà parli, cridi o denunciï molesta molt a qui té interessos econòmics a l’Amèrica bolivariana que desperta poc a poc. Per a la resta, els pobles oprimits i els treballadors i treballadores d’arreu del món que lluitem per una democràcia popular, en canvi, és tota una alenada d’esperança.

Publicat a la Fàbrica.

Tagged: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Un exabrupte personal com a resposta política at a destemps.

meta

%d bloggers like this: